El dol. Com ho treballem a l’aula?

Un dels avantatges que té ser professor a la Universitat és que sempre hi ha professors disposats a donar-te un cop de mà sobre la matèria que  tenen entre mans . Aquest cop vaig tenir l’oportunitat de convidar a Carme Serret, professora de filosofia a  UAB i coautora del llibre “La humanización del duelo”,  que va venir a parlar-nos del dol i com ho veia ella tant des de la vessant  acadèmica   com vivencial.

A l’aula hi havia una centena d’alumnes que acabaran aquest curs el grau de professor tant d’infantil com de primària. I el tema, encara que tots l’hem viscut un moment o altre de les nostres vides, sempre queda amagat.

Com hem d’enfrontar el  dol dels nostres , dels qui tenim a prop, i com treballar-ho a l’aula? Tots sabem que som éssers provisionals, vulnerables, fràgils. No hi ha res absolut i som persones amb necessitat de donar sentit a la vida, i la mort forma part d’aquest camí.

Cada mort ens afecta de manera diferent. Ho vivim  i ho percebem diferent. La Carme ens va explicar que, segons Vladimir Jankélévich, hi pot haver tres maneres de  veure la mort: La nostra pròpia mort que  la vivim en primera persona. Com voldríem que fos, com l’esperem, i que ens depara més enllà de la vida? La mort en  segona  persona és el dol dels qui estimem, tenim a prop i que ens deixa un gran buit, desconsol  i malestar que lentament es fa refent, i finalment la mort en tercera persona, aquells que no hi tenim lligams afectius, que són lluny de les nostres vides, que són fruit de malalties, de guerres o d’esdeveniments que estan lluny geogràficament d’on vivim.

Però tenim al nostre entorn pèrdues que ens colpegen, i aquestes són les que avui no sabem com gestionar-les. La mort la tenim cada dia, per la mort d’una planta, o d’un animal al mig de la carretera, o de l’avi que ja preveiem que aviat ens deixarà. I com ho entomem?  No hi ha paraules. Com diu  Rosa Montero:” cuando el dolor cae sobre ti sin paliativos lo primero que te arranca es la palabra”. O com deia Manuel de Falla: “ La voz es la expresión del alma”.

Tota situació límit ens pot portar al precipici, i la paraula es  la primera que perdem.  Trobar  que t’acullen, que et posen nom als sentiments que estàs tenint, sentir-te recolzat i acompanyat durant el procés de dol, et permet reconstruir.  Ja res serà com abans però apareixerà una nova situació que poc a poc aniràs fen-te teva. Som essers socials, que necessitem consol i els altres estaran, hi seran per escoltar, abraçar, i poc a poc la paraula tornarà.

Com educadors hem d’estar dins d’aquest procés de reconstrucció. Hi serem de manera discreta, tranquil·la, gratuïta, observant i escoltants. Estarem en disposició, en moviment al costat de qui ho necessita. Educarem en el diàleg, aprenent a conèixer, i a acompanyar en l’autoconeixement. El procés de dol és un  tornar a viure dins d’aquest camí difícil, dolorós i que poc a poc es va obrint a l’esperança.

Carme Serret és una molt bona conta contes,  una manera de viure i sentir la vida. Explicava que segons Andersen “ no hay pena que se pueda suportar, però si la colocamos  en un  cuento…” Cada conte ressona de manera diferent a les vivències que te cadascú. Els contes donen un espai de confiança, de connectar-nos i vincular-nos. I posa paraules del què sentim.

Després del temporal serem capaços de tornar a la sorra de la platja i asseguts mirar l’horitzó.